LA DONA SÀVIA

Jo no sabia que del vermell al blanc transita la saviesa

que quan el cos deixa de sagnar

els cabells es vesteixen de llum i les canes brillen

com cuques de llum que il·luminen la nit de l’ànima

jo no sabia que l’ànima era tan a prop

Jo no sabia que quan arriba la vellesa moltes diuen “és la fi!”i altres “per fi!”

Per fi s’han acabat els amants i podré ser amant de mi mateixa

Per fi  sense els fills i podré ser mare del món sencer

Jo no sabia que podia ser mare del món

Jo no sabia que quan arribes a vella desapareix la miopia i apareix la visió còsmica.

Vista d’àliga que sobrevola poderosa

I apareixen les  “catarates” d’aigua cristallina

Amb imatges de tota una vida

Asseguda al terra, cames de fang entre el fang

Sento creixo petites arrels que uneixen el meu sexe amb la terra

El sexe i el seny units amb la terra

I em sento sàvia

Tota plena de sava com l’arbre centenari que em nodreix i m’aixopluga

Jo no sabia que podia ser com l’arbre…

Jo no sabia que ho sé tot

Pregunteu-me el que vulgueu. Ara ho sé tot!